ALBERT FREIXAS
Albert Freixas és un músic que va començar la seva etapa professional a principis de mil.leni a Londres -on va residir i formar-se durant 8 anys- per després tornar a Catalunya i formar part de l’admirada formació de pop, ix!
El 2011 va decidir començar la seva carrera en solitari, publicant el seu primer disc ‘{U}’ (Gat Records, 2011) amb el qual prometia una perspectiva diferent de la música feta a casa nostra.
‘Oopalana’ (RedB 2018), dedicat a la seva àvia i al seu fill a la vegada, va ser també molt ben rebut per la crítica aquí i a fora.
‘Chroma’ (Microscopi, 2021) va ser la seva obra més arriscada, on barrejava més estils que mai i s’atrevia fins i tot amb el jazz, el dub i l’electrònica.
Ara torna amb Personal/Universal, un repertori de cançons properes, honestes i que reflecteixen millor que mai les diferents realitats personals que, sovint, són universals.
Albert Freixas torna a escena i sorprèn amb Personal/Universal (SEMM, 2024), el seu quart disc en solitari, cantat íntegrament en català i continent d’unes cançons atractives i lluminoses més accessibles que mai, sense deixar enrere el seu estil eclèctic i sensibilitat pròpies.
Un disc íntegrament interpretat i enregistrat pel mateix Freixas durant els mesos de Febrer i Març del 2024. Mesclat a 8Bits Estudi per Eduard González i masteritzat posteriorment per en Joel Condal.
8 cançons que Freixas ha anat esculpint durant els últims 2 anys, amb la paciència del manyà -l’ofici del seu avi patern, en Pere- que treballa el material gaudint del procés sense presses, amb els dubtes i alt-i-baixos que la creació comporta. I , sobretot, aprenent a gestionar la por: la por al buit; la por al fracàs; la por al rebuig.
Inspirat i remogut pels contrastos d’una vida moderna que li ha fet qüestionar moltes coses, reflexades en la temàtica de les lletres:
L’honestedat en temps de façanes virtuals, la hiper-connexió en una comunitat cada cop més alienada, el culte a l’ego en un món on necessitem associar-nos i construïr plegats un futur millor, la sobre-protecció cap als nostres infants vers la irresponsabilitat d’”abandonar-los” a la mercè de les addictives pantalles, entre d’altres.
Les cançons es mouen, com ja és habitual, dins d’un amalgama d’estils i sensibilitats diferents:
Des de l’electrònica ‘Vulnerables’ -un cant a la nostra preuada fragilitat-, cantada a cau d’orella fins a la “Motown-inspirada” ‘M’emociono’ o la bluesera ‘Pantalles’ -on denuncia l’abús i adicció als aparells electrònics i els seus continguts deshumanitzadors.
